Aquest mes de setembre l'he passat a la terra que em va veure néixer. Feia ja 14 mesos que no hi posava els peus. Encara que sempre la sento ben present dins meu, vaig adonar-me que una ínfima part de la meva identitat quebequesa havia cedit el lloc a la meva nova identitat catalana. Sóc un producte Made in Quebec, però fet de teixits locals i importats.
No sé si us ha passat mai... quan estic de viatge, cada dos per tres hi ha alguna cosa que em sobta: la manera de conduir, de parlar, de caminar, la disposió dels edificis, etc...
Doncs a mi em va passar exactament això durant els primers dies del meu viatge al Quebec. A Mont-real els conductors respecten els vianants, podem beure l'aigua de l'aixeta, es pot anar al súper a la una del matí, hi ha uns nids-de-poule que Déu n'hi do, has de calcular les taxes i la propina tu mateix, etc...
A cada moment m'adonava que tranquil·lament moltes de les meves referències havien canviat.
A cada moment m'adonava que la cultura no és només la música que una gent determinada escolta o la llengua que parla. Sí que ho és, esclar, però no es limita a això. La cultura es troba en tot el que fem i sobretot en com ho fem.
La meva cultura és la cultura del pot. (En francès quebequès la paraula "pot" pot voler dir "marihuana" o "recipient". Em limitaré a parlar del recipient ;-))
Em recordo que fa uns anys uns espanyols, precisament, em van comentar que els quebequesos menjaven malament perquè menjaven moltes conserves. Clar, quan ets d'un país on hi ha 2 mesos d'estiu i mes i mig de tardor, no queda gaire temps per cultivar. Llavors, què? Tothom menja conserves durant la "resta" de l'any. Si menges un cogombre al gener, és que aquest cogombre ha creuat mig planeta per arribar al teu plat; no és culturalment teu.
0 comentaris:
Publicar un comentario en la entrada