On és la cultura? En un pot de conserves!

Benvolguts,

Aquest mes de setembre l'he passat a la terra que em va veure néixer. Feia ja 14 mesos que no hi posava els peus. Encara que sempre la sento ben present dins meu, vaig adonar-me que una ínfima part de la meva identitat quebequesa havia cedit el lloc a la meva nova identitat catalana. Sóc un producte Made in Quebec, però fet de teixits locals i importats.

No sé si us ha passat mai... quan estic de viatge, cada dos per tres hi ha alguna cosa que em sobta: la manera de conduir, de parlar, de caminar, la disposió dels edificis, etc...

Doncs a mi em va passar exactament això durant els primers dies del meu viatge al Quebec. A Mont-real els conductors respecten els vianants, podem beure l'aigua de l'aixeta, es pot anar al súper a la una del matí, hi ha uns nids-de-poule que Déu n'hi do, has de calcular les taxes i la propina tu mateix, etc...

A cada moment m'adonava que tranquil·lament moltes de les meves referències havien canviat.

A cada moment m'adonava que la cultura no és només la música que una gent determinada escolta o la llengua que parla. Sí que ho és, esclar, però no es limita a això. La cultura es troba en tot el que fem i sobretot en com ho fem.

La meva cultura és la cultura del pot. (En francès quebequès la paraula "pot" pot voler dir "marihuana" o "recipient". Em limitaré a parlar del recipient ;-))

Em recordo que fa uns anys uns espanyols, precisament, em van comentar que els quebequesos menjaven malament perquè menjaven moltes conserves. Clar, quan ets d'un país on hi ha 2 mesos d'estiu i mes i mig de tardor, no queda gaire temps per cultivar. Llavors, què? Tothom menja conserves durant la "resta" de l'any. Si menges un cogombre al gener, és que aquest cogombre ha creuat mig planeta per arribar al teu plat; no és culturalment teu.

Passem comptes!

"Los catalanes son tacaños!"

Un altre tòpic que haurem de matar com més aviat millor...

Ara us faré 5 cèntims del que he après de la relació que els catalans tenen amb els quartos.

A Catalunya se sol pagar cadascú les seves consumicions. El concepte de "ronda" també existeix, però no és tan estès com a la resta d'Espanya. A mi m'anava molt bé quan no tenia amb què pagar el lloguer del mes següent. Si em deien de quedar, hi anava i feia una cervesa només. Jo no m'havia de preocupar del compte final si a algú de la colla li venia de gust fer unes tapes o més copes. Només m'havia de preocupar de treure el meu euro de la butxaca i llestos! Si en algun moment hagués hagut de pagar una ronda sencera o de dividir una factura en què algú s'havia menjat mig menú, m'hauria quedat tancat a casa una bona part de l'hivern passat...

Això, d'una banda. D'altra,...

Si un amic català s'adona que no fas més copes, que no vols sortir o que te'n vols tornar a casa d'hora per falta de pressupost, moltes vegades et dirà que no pateixis... Ara no sé si és que els meus amics catalans són l'excepció a la regla, però us diré que són de les persones més generoses que he vist mai.

Ara per tancar aquesta entrada - i pel vostre divertiment - us comentaré com es fan les coses al Quebec. Suposem que una colla de 15 amics surten plegats. Cinc d'aquests comparteixen una ampolla de vi i la resta fan canyes. Al moment de demanar el compte, el cambrer demana com pagaran. Doncs moltes vegades, però no sempre, és possible demanar 15 factures: 5 amb una cinquena part de l'ampolla de vi i 10 amb una canya cada una.

Són maneres diferents de fer les coses. Però això no vol dir que ningú sigui garrepa.

I a altres llocs d'Espanya, com es paguen els comptes?

kdm?

"A kinora havíem kdat?" "Faig tard, ho sento" "On ets?" "Al final no puc" "M'ha sortit una altra cosa" "Vale, concretem demà!"

El primer dia que vaig anar a classe a Barcelona, com a bon quebequès que sóc, vaig arribar 15 minuts més d'hora. Per mala sort, eren les 7:45 del matí i no hi havia ningú més. "Deu ser que han canviat l'horari a l'últim moment... Vaja!" Em recordo d'una amiga quebequesa que també estudiava a l'Autònoma de Barcelona. Teníem una o dues assignatures en comú. Cap a finals de curs li vaig preguntar perquè "encara" arribava a tres quarts de tres si el professor mateix arribava a un quart de quatre. Tothom ho sap, el temps és una cosa ben relativa i cada cultura té les seves referències.

Aquí tot depèn de quina mena de quedada, cita o compromís tens. A veure... si has quedat amb una persona a una plaça concreta, la meva experiència és que l'altra persona arriba puntual... més o menys! En canvi si has quedat amb més d'una persona a un bar, cadascú arriba a l'hora que li dóna la gana. Si has convidat a molts amics a casa teva, la primera persona arribarà una hora més tard que l'hora de la convocatòria.

Quedar a Catalunya és una art complexa. Vaig aprovar l'assignatura amb un 5 o un 6 només.

T'explico. A la meva terra, el 99% de la gent és puntual. Al Quebec és una de les assignatures més fàcils d'aprovar! Arribes a l'hora establerta i ja està! Matrícula d'honor! Si hem quedat a les 21:00, quasi sempre tothom haurà arribat a les 20:55. Comences a preocupar-te i a muntar-te pel·lícules si una persona encara no ha arribat a les 21:05. I com que no tenim mòbils (ja t'ho comentaré més endavant), ens és ben difícil fer-li una trucada perduda a l'altra persona o enviar-li un SMS. I de moment m'abstindré de parlar de les mig quedades! Bé, només una cosa: si li dius a un quebequès "Fem alguna cosa divendres que ve?" Això, per ell, ja és una quedada, divendres us veureu.

El meu punt de vista com a quebequès? Si tothom respecta les hores de les quedades i altres trobades, ningú perd el seu temps esperant. El resultat? Tothom té més temps per fer altres coses i fins i tot per veure els seus col·legues i amics! El meu punt de vista com a neo-català? Aquí s'ha de saber aprofitar el temps d'espera.

Els meus consells, doncs: si ets català i vas al Quebec, sigues puntual, i si ets quebequès i vas a Catalunya, no t'estressis massa, tens marge.

Abans era de les persones més puntuals del món. Ara ja m'ho prenc tot amb més calma.

Coses de llengua (III)

La meva relació amb l'altra

Jo també sóc d'un país on es parla moltes llengües. No totes, però, són oficials, ni tampoc cooficials. A nivell federal el francès i l'anglès són cooficials. Els quebequesos, en canvi, tenen com a única llengua oficial el francès. I les altres llengües que també es parlen arreu? (l'inuktitut, l'innuinnaqtun, el cree, etc.) Doncs, moltes vegades ens n'oblidem. Llàstima!

Molts europeus pensen que tots els canadencs són bilingües. Tant de bo fos així! "Sí, però tu ets bilingüe perquè ets canadenc!" Cada cop que sento aquesta frase penso en la meva probra mare que té el mateix passaport que jo i que no té ni idea d'anglès (tot i ser d'un poble que queda a 50 km de la frontera canado-americana).

A veure, l'anglès el parlo molt bé i no considero que sigui la meva segona llengua, ni tampoc la primera. Sóc francòfon de tota la vida, però em sento molt a gust quan m'expresso en anglès. No sempre ha sigut així, però, eh! No creguis! Em recordo que de molt petit vaig preguntar al meu pare on era que es començava a parlar anglès. No tenia cap sentit que ningú parlés qualsevol altra llengua. Si a l'escola tothom parlava francès, si tots els veïns parlaven francès, si arreu es parlava francès, sempre, sempre, sempre! Bé, sempre, no... La meva tieta, quan ens venia a visitar de Toronto (a 900 km del meu poble), venia amb el seu marit i de cop i volta, el meu pare es posava a parlar en anglès amb la seva germana i amb el seu cunyat. Em recordo que sempre volia parlar amb els altres quan ens venien a visitar del Canadà anglès. Pobra tieta, em va haver de traduir tatíssimes converses senceres quan era petit.

L'anglès, doncs, el vaig aprendre pel meu compte. La meva relació amb aquesta llengua ha estat canviant constantment fins avui dia. Al començament volia parlar-lo per poder parlar amb els meus tiets. Després vaig passar per la meva fase "l'anglès, l'has de parlar perfectament". Tot seguit vaig passar per la fase "I sobre tot, que no se't noti que no ets anglòfon." Avui dia, tant me fa. Tinc un accent i de tant en tant se m'escapa alguna paraula, i què?! Tinc la sort de parlar totes les llengües oficials del meu país, encara que no sigui a la perfecció.

Crec que en general els quebequesos són molt conscients que no tenen un anglès de "proficiency". Els joves d'avui el parlen més i més. Hi ha un fenòmen que es pot observar moltes vegades al Quebec. En un grup només cal que hi hagi una persona que no parla francès perquè la resta del grup es posi a parlar en anglès. Personalment no em sento menys quebequès pel fet de parlar bé anglès, al contrari!

Amics catalans! Reaccioneu a aquesta entrada! Existeix alguna diferència entre les nostres cultures pel que fa a la llengua?

Coses de llengua (II)

La meva segona vegada

Quan vaig tornar a viure a Barcelona per segona vegada tot va passar completament diferentment. A aquesta alçada de la pel·lícula, ja parlava molt bé català. Fins i tot molts catalans no em detectaven cap accent i em consideraven tan català com ells.

Només vull dir-te que el fet de parlar la llengua de la gent de la terra on vius t'ajuda molt a integrar-te, per molt accent o falta de vocabulari que tinguis. Sempre pots començar una conversa al supermercat dient "Bon dia" i acabar-la dient "Moltes gràcies. Adéu" Són petits detalls que t'ajuden a apropar-te una mica als autòctons. Ho dic perquè passa igual al Quebec. Nosaltres quebequesos i catalans tenim la (mala) sort de viure a un país on la llengua majoritària és una llengua "mundial" amés de ser la llengua de "l'invasor". Què vull dir amb això? Doncs, que molta gent arriba a les nostres terres (turistes i immigrants) i ens parla directament en anglès o en castellà. Nosaltres, però, no ens hem de sentir oprimits per aquest fet. Els estrangers només es volen comunicar amb nosaltres, i ja està, res més.

D'una altra banda, sí és veritat que molts turistes no tenen idea d'on es troben, ni tampoc els interessa de debò saber de nosaltres. Ens "imposen" una llengua que no és nostra i ens sentim ofesos. Què hauríem de fer? Crec que hauríem de combatre per l'educació i la sensibilització i no pas per la violència, encara que passiva. Hem d'estar orgullosos de nosaltres mateixos sense imposar nosaltres tampoc res a ningú.

Coses de llengua

Per on començar aquest bloc? Doncs, sí, he triat el camí més fàcil.

La meva primera vegada

Quan vaig venir a Catalunya per primera vegada em va passar de tot una mica. El 2005 vaig venir a Barcelona amb una beca de mobilitat per dur a terme un intercanvi interuniversitari (una mena d'Erasmus).

Com a bon quebequès que sóc, vaig arribar amb tota la intenció del món d'integrar-me a la societat catalana. Estava assabentat de les seves lluites, però no coneixia la seva història ni tampoc els seus costums. Volia aprendre la seva llengua i viure la seva cultura.

El cas és que a Catalunya cadascú té la seva relació amb el castellà i amb el català. Siguis qui siguis, tens la teva opinió sobre el tema. Jo, què en penso? Doncs, ara t'ho explico tot.

Per què serveix una llengua? Una llengua és una eina de comunicació, bàsicament. Hi ha llengües més properes i n'hi ha d'altres que no tenen res a veure. Com la majoria de la gent que arriba a Catalunya d'un altre país, jo parlava "només" castellà(, francès, anglès, italià i portuguès). Aleshores, per un temps, vaig viure aquí en castellà. Si un dia trobeu un immigrant que arriba a Catalunya per primera vegada parlant ja català, feu el favor de presentar-me'l. Digueu el que vulgueu, les llengües cooficials de Catalunya s'assemblen molt. I amb una mica de voluntat i d'esforços una persona de parla catalana i una persona de parla castellana es poden comprendre bastant bé parlant cadascú en la seva llengua. Si els castellanoparlants ho fan amb els portuguesos i amb els italians, perquè no ho haurien de fer amb els catalanoparlants i vice versa.

Bé, dit això, hi ha una sèrie de fenòmens relacionats amb l'ús de la llengua a Catalunya. Primer de tot hi ha l'ús de la llengua com a "missatge polític". Després ve el sentiment d'inferioritat cap a "l'altra" llengua. Just al costat hi ha el sentiment de superioritat cap a l'altra llengua. Hi ha la por, la vergonya, la ignorància... i la llista continua.

La meva experiència personal? El primer català que vaig conèixer em va tractar bastant bé. Ens vam conèixer en castellà i de mica en mica vam anar parlant més i més en català. Tots els altres "primers contactes" que vaig tenir amb catalans durant els meus primers mesos aquí van ser horribles. Hi va haver gent que es va negar a parlar-me perquè jo no parlava català, hi va haver gent que es va negar a mirar-me i fins i tot hi va haver gent que es va burlar de mi. El resultat? Al cap de tres mesos aquí (i de dos cursos bàsics de llengua catalana) vaig arribar a la conclusió que aquesta batalla no la lluitaria. Total, ja em quedaven 7 mesos aquí. I vaig deixar de banda el català del tot. Podeu imaginar com em vaig sentir quan vaig prendre aquesta decisió. Em va provocar una pena immensa.

Llavors no entenia que el que havia passat era mala sort i que no tothom era així. Ho vaig superar al cap d'uns mesos més, quan ja quedaven poques setmanes al meu sojorn aquí.

Em feia moltíssima ràbia haver abandonat, haver-me considerat vençut, per culpa d'uns ignorants. A partir d'aquest moment vaig començar a dir tot el que podia en català i la resta en castellà. Sorpresa! La gent m'ajudava i tot! Més val tard que mai, oi? I me'n vaig tornar a la meva terra.

Un cop allà vaig començar a buscar tots els catalans de la ciutat de Quebec i així vaig començar a crear-me una petita Barcelona dins la meva ciutat natal. Aquests catalans em van dir "el quebeqatalà", "el chico Almodóvar", "el buscador de catalans"... Quan caminava pels carrers de la ciutat alta i sentia algú parlar en català, m'hi apropava i m'hi presentava. Així vaig conèixer delegats de la Generalitat, dues dones perdudes pels carrers petits de Quebec, etc... Els catalans, quan es troben fora del seu país, no sé que els passa, que parlen molt més alt, com si ningú els entengués. I bé, quan els parles en la seva llengua, tu, foraster, a la teva terra, s'emocionen molt. Em recordo d'un noi que vaig atendre en català a la Boutique de Noël de Quebec que es va posar a plorar, i un altre, a qui se li va posar els pèls de punta... Els meus col·legues de feina em preguntaven sempre què hi feia jo al Quebec...